Montgrony - Taga

Diu la llegenda que cada dia, quant es pon el sol, d'entre les aigües del gorg dels Banyuts, surt de l'infern l'esperit d'un cavaller, senyor del Castell de Mataplana, condemnat eternament per les seves maldats deshonestes amb les donzelles, i per sous mal pagats als obrers que vàrem construir les escales del Santuari de Montgrony. També diu que s'entafora dins el Forat de Sant Ou per anar a sortir a les Coves de Ribes o al pou del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. I que des del cim del Taga vigila les seves terres, és el Comte Arnau.
Anirem a seguir les passes del maleït Comte, visitarem tots aquests indrets, tot i que pot-ser haurà de ser en diverses jornades.

Comarca: Ripollès.

Accés:  Carretera C-17 fins a Campdevànol, i Ribes de Freser.

Distància: Volta al forat de Sant Ou uns 4 quilometres. Ascens al Taga, també uns 4 quilometres.

Desnivell:  Volta al forat de Sant Ou 150 metres. Ascens al Taga 400 metres aproximadament.

Cartografia: Montgrony i Taga. Tots dos de l'editorial Alpina i escala 1:25.000

Època de l'any: Tot l'any, a l'estiu eviteu les hores de més insolació. Al pic de l'hivern podeu trobar neu al Taga.

Recomanacions: La ruta al forat de Sant Ou és fàcil i còmoda, però pareu atenció a l'indret on hi ha el forat, tot i la presència una tanca al voltant de l'avenc, vigileu als nens!, el lloc és molt estret i en temps humit relliscós, a més per una banda hi ha la timba del forat, i per l'altra una petita cinglera.La pujada al Taga és curta però força pendent!

ACCÉS 

La carretera C-17 ens portarà a Ripoll, on podem anar cap a Sant Joan de les Abadesses per la carretera N-260.

Per anar a Gombrèn hem de seguir per la C-17 fins a Campdevànol, i a l'entrada del poble, abans del primer semàfor, girem a l'esquerra per la GI-401 i després de 9 quilòmetres arribarem al poble. Per pujar cap al Castell de Mataplana i el Santuari de Montgrony, hem de fer tres quilòmetres més, fins al pont que hi ha sobre la Riera de Garfull, aquí girarem a la dreta per la carretera que porta fins a Castellar de Nug, i on es troben les restes del castell de Mataplana. També trobarem a uns 2 quilòmetres de l'encreuament, el desviament cap al Santuari, que per una carretera estreta i en uns quatre quilometres més ens porta a l'ampli aparcament.
Per pujar al Coll de Jou, punt d'inici de l'ascensió al cim del Taga, hem de seguir la C-17 fins a Ribes de Freser, a l'entrada del poble girem pel pont sobre el riu Fresser i agafem la GIV-5263, que en 5 quilòmetres puja fins al petit poble de Bruguera, ara seguirem una estreta i sinuosa pista encimentada de 7 quilòmetres fins al Coll, podrem aparcar al marge, o passat el Coll a uns 200 metres, a mà dreta on hi ha un aparcament.

Gorg dels Banyuts, Castell de Mataplana i Forat de Sant Ou.

RUTA

Si voleu, podeu començar la visita a Gombrèn, on hi ha un petit museu del Comte Arnau, on podem veure un parell d'audiovisuals sobre la història del Castell de Mataplana i sobre el mite del Comte Arnau. Tant el Museu com el Castell només es poden visitar dins un programa de visites guiades, trobareu informació a la pàgina: http://www.alt-ter.org/.

Iniciem la ruta agafant el desviament que hem comentat abans al pont de la riera de Garfull, un cop fets 700 metres per aquesta carretera, trobem a mà dreta un indicador que ens mena al gorg, just en aquest indret no podem aparcar, però uns 20 metres més amunt hi ha lloc tant a la dreta com a l'esquerra de la carretera.
La baixada al gorg es curta, un camí ben arranjat, amb escales de pedra i barana de fusta ens hi porta.

Sembla que el nom al gorg li pot venir pels bocs, o per ser entrada de l'infern. on hi ha els banyuts (diables)

Segons quina versió de la llegenda sentim, és en aquest gorg on comença el malefici del nostre personatge.
Sembla, que el Comte Arnau tenia com a servents, un parell de bocs (també hi ha qui conta que eren un parell de gats), les bèsties i el Comte es trobaven al gorg per passar comptes de les feines que el noble els hi havia encomanat, en una ocasió el Comte es disgustà amb un dels bocs per una feina que no havia fet prou bé i el matà, l'altre boc enfurismat, ja que eren germans arrossega l'home cap dins el gorg, ja que es la porta de l'infern.
Una altra versió conta que en aquest gorg hi renten la roba les goges, o dones d'aigua, i qui és capaç d'agafar-los-hi una peça, pot demanar tres desitjos. Així ho va fer el Comte, i va demanar a les goges una espasa que només desembeinar ja ferís, també demanar ser eternament jove i immortalitat, i finalment ser sempre ric. Tot això li vàrem concedir les fades.

Seguim carretera amunt, deixem de moment el encreuament cap al Santuari, i seguim un quilòmetre més fins a una mena de collet, on podem aparcar al marge esquerre de la carretera. D'aquí surt una escadussera pista, en direcció SO que seguim 100 metres per agafar a la dreta un corriol planer que ens porta en cinc minuts fins a sota el Castell i l'ermita de Sant Joan.

Ermita de Sant Joan de Mataplana

  

Com ja hem comentat abans el Castell i l'ermita estant tancats. L'ermita esta restaurada, i el castell també, tot i que només queden runes. Nosaltres vàrem fer la visita guiada, realment agraïm molt al nostre guia Cèsar, les explicacions, comentaris i anècdotes que ens va explicar i el suc que en va saber treure d'un edifici que ara no s'assembla gens al que havia estat a l'època medieval.

Entrada al castell.

La història del castell sens dubte dona força a la llegenda. Aquest castell data del segle XI, i en un primer moment bàsicament era una torre de planta circular de 6 metres de diàmetre i possiblement 9 d'alçada, també hi havia una petita capella. La seva funció era de vigilància. En aquella època era un castell de frontera, situat entre el Comtat de cerdanya  i el d'Osona. Amb el temps i la pau, passar a ser nucli residencial dels senyors de Mataplana, es va anar modificant i ampliant per tal d'adaptar-se a les noves necessitats. Al segle XIV va ser venut al Baró de Pinós, i durant els terratrèmols del segle XV es va enrunar. No va ser fins a l'any 1986 que es va descobrir, que sota el turó que hi havia just davant l'ermita de Sant Joan, hi havia les restes del Castell. Les excavacions i posteriors reconstruccions són el resultat de què ara podem veure.

Escala que portava a la planta noble del Castell, on hi feia vida la família.

No és gens estrany que la llegenda situi el Castell del Comte Arnau a l'indret on hi ha el de Mataplana. Un noble cavaller bé necessita un castell, i el castell més notable de la contrada va ser aquest. També la coincidència del nom del nostre esperit, amb algun dels senyors de Matalplana, concretament amb Arnau Roger II de Pallars, fa que la llegenda tingui més base per arrelar.
Arnau Roger II de Pallars, era fill d'Hug VII de Mataplana i Sibil.la de Pallars Sobirà, el fet que la família de Sibil.la fos més notable, es responsable del canvi de nom dels senyors de Matamala, que a partir d'ara passen a ser Comtes de Pallars Sobirà. Aquest noble era especialista a enviduar, per tres vegades es va casar, però no va tenir descendència.
Fins aquest moment gairebé tots els senyors de Mataplana s'havien anomenat Hug, pot-ser un soni el nom de Castellar de n'Hug!

La porta petita que hi ha al fons, es on hi havia la primera capella del castell.

Sens dubte, però, el personatge que més crida l'atenció del llinatge dels Mataplana, es Huguet de Mataplana (1173-1213), cavaller i trobador. Hem de tenir en compte que un trobador era un personatge culte, de la noblesa, que escrivia en llengua vulgar, per tal que la seva obra fos difosa oralment pels joglars. Va ser protector de trobadors, i sembla que va organitza grans gatzares al castell. Com a cavaller va participar en la batalla de les Navas de Tolosa (avui en dia és el municipi de La Carolina a la província de Jaén), on les tropes cristianes varen derrotar les musulmanes. També va participar en la batalla de Muret contra les tropes de Felip II de Franca, però en aquest cas amb una sonada derrota. De fet Huguet mori poc temps desprès de la batalla a causa de les ferides.

Vista des de la part superior de les escales.

El castell al segle XII

Ara tornem enrere, agafem el cotxe i pugem al santuari agafant el trencall que abans hem deixat. La carretera és estreta, però el paisatge és una meravella!
Un cop al Santuari comencem la ruta que ens portarà al forat de Sant Ou ( antic nom popular de Sant Eudald). Passada la porta del Santuari i situats al patí, hem d'agafar les escales de l'esquerra i que tanta malastrugança li portaren al Comte,

Al capdamunt del primer tram, de 63 esglaons,trobem la balma Santuari, on es venera la imatge de la verge de Montgrony, que és una còpia feta al segle XV de la imatge original romànica del segle XII. És una Mare de Déu bruna, com la de Montserrat. Tot i que va ser trobada en una font propera a l'edifici d'hostatgeria, sembla que apareixia misteriosament en aquesta balma, motiu pel qual se li va fer la capella.

Tornem a la llegenda del Comte. Sembla que va ser ell qui va manar construir les escales que pugen cap al santuari, però un cop acabada l'obra no va pagar el que havia promès als treballadors, fet que el va condemnar.

Enfilem el segon tram de 77 esglaons i sortim al pla de Sant Pere, on hi ha l'esglèsia romànica del mateix nom. Si voleu accedir al seu interior, heu de demanar la clau a l'hostatgeria del Santuari 

A llevant de l'ermita, hem de localitzar un viarany amb un indicador on diu "Coll de Mancillo", seguim aquest sender, cap a l'Est, primer baixa lleugerament i després va planejant.

Tram planer del camí.

Caminem uns 600 metres fins a trobar un altre indicador, també cap al Coll de Mancillo, girem doncs cap al Nord i comença la pujada que ens portarà fins al coll.

Pujada cap al Coll.

Al Coll trobem una antiga pista, la seguirem cap a la dreta uns 300 metres en suau descens, arribem a un primer pal amb la indicació de "forat de Sant Ou", baixem doncs pel corriol del marge esquerre de la pista.

Camí de baixada passat el primer indicador del Forat de Sant Ou.

El corriol es va eixamplant i esdevé pista forestal, en molt mal estat!

Bolets al marge de la pista.

Quant portem caminats 200 metres des del primer pal indicador, trobem el segon, deixem la pista,pugem pel camí del bosc, primer cap al S i poc després cap a l'Oest.

Corriol d'accés al Forat de sant ou, passat el segón pal indicador.

Ja hem arribat, recordeu el que hem dit al començament, molta atenció amb els nens, ja que per un costat tenim l'avenc i per l'altre una petita cinglera. Si el terreny està humit, millor no baixar al davant del Forat!

Tot i la tanca de fusta aneu alerta!!!.

Esteu davant l'entrada de l'infern, o així ho van creure les gens d'aquestes contrades durant molt temps. Pel comte Arnau era una drecera, entrava pel forat i sortia a les coves de Ribes, un indret situat entre Campdevànol i Ribes, passada la Colònia Perramon i una mica abans del km 116, És un pas estret entre pareds de roca, per on passa el riu, la carretera i la via del tren. A mitja pared hi trobem diverses coves, ara el lloc no és molt "màgic", però és on la llegenda situa la sortida de l'avenc.

La boca de l'nfern...

El forat té una profunditat total de 74 metres, amb dos pous verticals de 36 i 27 metres i una sala final d’uns 13 metres de longitud i una amplària mitjana de 3.50 metres.

Vist l'avenc, tornem al segon pal indicador, seguim baixant per la pista, als 400 metres arribem al refugi de Planelles, situat al peu d'una pista que ve del Santuari. Nosaltres però tornarem pel camí del Mal Pas, és un corriol estret que circula per una lleixa entre dues cingleres, està protegit per una barana de fusta. L'agafem al costat d'un plafó informatiu, girant cap al S.

El Mal Pas.

Un cop passat el Mal Pas sortim altre cop al Pla de Sant Pere, el travessem i per les escales tornem al patí del santuari i a l'aparcament.

No badeu, i poseu-vos sota sostre, que el Comte és a punt de sortir!

Per acabar de conèixer els indrets relacionats més estretament amb el mite del Comte, us queda anar a sant Joan de les Abadesses, on la llegenda situa els amors del noble, tant en vida com en esperit, amb Adelaida, Abadessa del monestir.



 PLÀNOL.

Cim del Taga.

RUTA.
La pujada al Taga no té cap misteri, situats al Coll de Jou el teniu just al N. Per tant només cal enfilar pendent amunt per terrenys de pastura fins al cim.
 

La carena que porta al cim.

Primer pujarem seguint el fil de la carena, pel costat d'una tanca amb filat pel bestiar. 

Primera part de l'ascensió.

Gairebé a mitja pujada podem descansar una mica al pla de les cabanes.

El Pla de les Cabanes al centre de l'imatge, al fons el cim de Sant Amand.

Finalment el camí es decanta cap a la dreta per suavitzar el pendent i cap als 2000 metres gira cap a l'esquerra per assolir el cim.

Poc abans de sortir al carener del cim.

Si teniu un bon dia, entendreu per què el Comte pujava a aquest cim per vigilar les seves terres.La vista és magnífica!

 

Ara toca baixar i ho farem desfent el camí de pujada. Si per mala sort us baixa la boira, penseu que la tanca de bestiar que hem trobat en pujar va fins al cim, per tant només hem de seguir-la avall i arribarem al Coll de Jou.

La calma després de la tempesta.

PLÀNOL.

ELS PERSONATGES. 

El Comte Arnau. 

Sembla que l'origen del Comte Arnau és una cançó de finals del segle XVI o principis del XVII, que es podia sentir per Gombrèn i Ripoll. No queda clar si el protagonista va ser un personatge històric o imaginari, el cert és que va estar molt arrelat en la cultura popular fins no fa massa temps. El guia que ens acompanyà a la visita del castell, ens va comentar que té un fill de 15 anys que es diu Arnau, i la gent gran de Gombrèn li va comentar que uns quants anys enrera ningú hagués gosat posar Arnau a un fill.

Qui va passar a paper escrit les peripècies del Comte va ser Manuel Milà i Fontanals el 1835, altres escriptors de la Renaixença també tractaren el tema. Us recomano que llegiu el poema de Joan Maragall.

Norbert Font i Sagué.

A finals del segle XIX un grup d'espeleòlegs francesos tenien intenció de baixar a l'avenc de Sant Ou, però els habitants de Gombrèn els foragitaren, temerosos que poguessin despertar algun mal esperit que s'hi podia amagar. Va ser mossèn Norbert Font i Sagué, geòleg, espeleòleg, naturalista i escriptor, qui organitzar la primera baixada a l'avenc. Va ser l'any 1902, el fet de ser mossèn potser li va facilitar les coses! El dia 6 d'agost, passada l'època de la sega, no fos cas que alguna pedregada infernal espatlles la collita! mossèn Norbert i quatre homes més, davant de 300 curiosos i temerosos veïns, varen baixar al forat, proveïts d'escales de corda i cascs de bombers. Al cap de set hores en sortiren, certificant que no hi havia cap pas subterrani, ni cap esser malèfic, passat dels ossos d'alguna cabra. Diuen que abans de baixar, va haver de signar un document, en el que hi constava que la rectoria es faria càrrec, de qualsevol malastrugança que se'n pogués derivar pel fer de baixar a l'avenc. 


Otger Cataló.   

Tot i que la fama d'aquestes contrades se l'emporta el Comte Arnau, hi ha un altre personatge que el llegendari situa concretament a Montgrony. És Otger Cataló.
Aquest personatge era un noble franc, originari de Gascunya, que lluitant contra els sarraïns, per evitar que travessessin els Pirineus, va caure greument ferit. Es refugià a les muntanyes de Montgrony. Menjant fruits silvestres i llet d'ovella s'anà refent, i sanà les ferides gràcies al seu gos, que cada dia les hi llepava. Quant es considera amb forces, feu sonar el seu corn, per anunciar que era el moment de tornar a lluitar, però ningú va acudir, veient això el seu gos partí a la recerca d'algun home per conduir-lo a la presència d'Otger, aquest li digué que fes saber als homes més poderosos, que havia arribat el moment de tornar a lluitar. Així s'aplegaren al Santuari els Nou Barons de la Fama, i davant la verge van prometre alliberar la terra de l'intrús. Cada noble va partir cap un lloc diferent i tots vàrem assolir victòries, però Otger va ser ferit de mort a la batalla per reconquerir Roses l'any 735.
En aquest cas sembla que la llegenda es fonamenta en un personatge històric, va ser escrita l'any 1438 per un cavaller anomenat Pere Tomic. 


Fonts. 
http://www.alt-ter.org/mataplana.htm
http://www.femturisme.cat/ca/ruta/la-llegenda-del-comte-arnau/
http://alauniversitat.blogspot.com.es/2010/06/el-comte-arnau-de-joan-maragall.html
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comte_Arnau

http://blogs.sapiens.cat/croniquescontemporanies/page/14/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Huguet_de_Mataplana

http://sivensalripolles.blogspot.com.es/2013/07/sant-pere-de-montgrony.html 

http://www.minercat.com/include/font-i-sague.html

Catalunya Romànica, volum X Ripollès. Enciclopedia Ctalana.

 

Serra del Turp, terra de Voltors.

Si, anem a terres de voltors. En aquestes muntanyes podem veure, si tenim sort, és clar!, els 4 voltors que hi ha a Europa, i jo us puc dir que és cert; en un mateix matí vàrem poder veure'ls tots. Ara bé, amb prismàtics, i el voltor negre i el trencalòs varen passar com si fessin tard a una reunió important! Aneu doncs carregats amb prismàtics, i pareu atenció a les bestioles que volen damunt els vostres caps.
Pujarem al cogulló del Turp, cim culminant de la Serra del Turp, de 1620, i que forma part de les serralades prepirinenques. Però us proposo un parell de propostes més, per si voleu allargar i passar un cap de setmana descobrint llocs singulars i molt interessants.

Comarca: Alt Urgell-Solsonès.

Accés:  Tenim diverses possibilitats, totes però impliquen fer carreteres estretes i farcides de revolts.

Distància: 6 quilometres

Desnivell:  300 metres.

Cartografia: Muntanya d'Alinya, Escala 1:25.000, Ed. Alpina

Època de l'any: Tot i que som al Prepirineu, es possible que al Juliol i Agost passem calor. També es possible que en un hivern fresquet hi trobem neu. La resta de l'any sense problemes. 

Recomanacions: Ruta fàcil, gairebé tota per pista forestal, a partir del Coll de la Coma, on acaba la pista el camí esdevé corriol i es va redreçant força fins al cim.

ACCÉS 
Una possibilitat es a través de la C-14, passat Coll de Nargó, venint des de Pons, i gairebé just al quilometro 159, a mà dreta hi ha un pont damunt el Segre on comença la carretera L-401 que seguirem durant 17 quilòmetres fins a arribar al nucli de Llinars, que forma part del municipi d'Odèn.

També hi podem accedir des de Solsona, per la carretera C-26, aproximadament al punt quilomètric 92 (a 12 de Solsona) i al terme de Castellar de la Ribera, trobem un trencall a la dreta amb una carretera que passa per un pont sobre la Ribera Salada i on trobarem un cartell que ens indica Cambrils, que es un altre nucli de població del municipi d'Odèn i veí de Llinars. És una carretera molt bonica, l'any 2009 hi va passar la 7ena etapa del Tour de França, podreu veure un monument que ho recorda. 

Un cop som a Linars seguim la pista asfaltada que passa per damunt del poble fins a Cal Jepet. Agafem una pista a la dreta que puja cap al Mas, primer passa pel costat d'una bassa i poc després entre les cases del Mas, arribem a una altra pista asfaltada, girem a l'esquerra i la seguim fins que s'acaba el tram asfaltat. Podem deixar el cotxe aquí o seguir una mica més fins al primer encreuament que queda en un petit coll anomenat Collada de Cal Fanguet, en aquest punt sí que deixarem el cotxe.

 

RUTA.
Comencem a caminar doncs en l'esmentat Coll, de les tres pistes que trobem, tirem per la que ens ve més de dret, que és la del mig, i que va pujant suaument. A uns 400 metres surt a la dreta, una mica esbiaixada, una pista amb una indicació a la Font del Tilló i que no hem d'agafar! Seguirem per la mateixa pista que anavem, aviat s'acaba la pujada, cap a la dreta podem veure el nostre objectiu, el cim del Cogulló del Turp.

La pista va per un terreny força pla durant una bona estona, per dins del bosc, finalment baixa una mica fins al Coll de la Travessa. A partir d'aquí comença una forta pujada pel vessant oriental del cim, per tal d'assolir el Coll de la Coma, on una mica més endavant acaba la pista.

Pujant al cim des del Coll de la Coma

En el coll hem de girar cap a l'esquerra, una mena de camí empedrat ens guia cap al corriol que ens portarà fins al cim. Anem pujant per bosc que cobreix l'aresta NE del cim, el camí cada cop és més costerut i cap al final és força dret i ens farà suar!, però es pot seguir bé, sortim al cim just per la seva cara nord,  gaudim d'unes magnífiques vistes.
 

Ja gairebé som al cim, a baix el Coll de la Coma.

Al cim, mirant cap al N.

Aprofiteu per observar si veieu algun voltor. Per tornar desfem camí fins al cotxe.

*************************************************

ALTRES PROPOSTES:

El Salí de Cambrils.

A uns tres quilòmetres de Linars, trobem el nucli de Cambrils, també del municipi d'Odèn, de fet es el més gran i on se situa l'Ajuntamnet. A poc més d'un quilometro passat el poble en direcció Sant Llorenç de Morunys, trobem a mà dreta un desviament cap al Salí, es tracta d'unes salines de muntanya, aquesta és la seva peculiaritat, ja que la resta de salines que podem trobar per casa nostra són en terrenys planers, ara tot just estant en procés de restauració. A pocs metres d'entrar en aquesta pista asfaltada trobem una cadena, deixem el cotxe i baixem a peu, són uns 400 metres, el primer que trobem és el futur aparcament per a vehicles, ara buit. Som a la part baixa de les salines, on hi ha les eres de les canaletes, on podem veure vàries eres escalonades i restaurades, on ja comença a formar-s'hi la sal altre cop

Eres de les canaletes, part superior.

Eres de les canaletes, part inferior.

Era restaurada i amb sal en procés de formació.

 

Vista aquesta part podem anar pujant seguint el curs del riu fred, d'aigua dolça, i aprofitat per donar força hidràulica als 5 molins que hi havia dins les salines, dos de sal, el primer i el darrer, un de fariner, un de pinso, i un pelador de cereals, el primer també era aprofitat per generar electricitat. Al costat del darrer molí hi havia una teuleria, on es fabricaven les rajoles per fer el terra de les eres.

Restes d'un molí

Tot pujant podrem veure les eres del salí, molt deteriorades, i la curiosa conducció de l'aigua salada, que es de fusta per evitar la corrosió, i que distribueix l'aigua per totes les eres.

Conducció d'aigua salada.

Finalment arribem a la part superior del Salí on hi ha la font, amb una concentració d'uns 300 grams de sal per litre d'aigua, gairebé tant com l'aigua del mar mort!, i evidentment molt més salada que la del mediterrani. Una mica més amunt veurem unes eres en el seu estat original. Temps enrere la font estava en aquesta alçada, però al baixar el nivell de les aigües freàtiques ara la trobem més avall. Per tornar al cotxe agafeu un camí de terra que hi ha just darrere les eres, us portarà a la primera corba de la pista asfaltada per on hem accedit al Salí.

Era amb el terra original.

Potser per nosaltres, acostumats a mesurar els temps en hores, dies o un petit grapat d'anys, ens costi entendre que el fet que ha donat lloc a unes salines de muntanya, sigui un dipòsit de sal generat per un mar, el mar de Thetis en diuen. Fa uns quants milions d'anys, abans de la formació del Pirineu, el nord de la península ibèrica estava ocupat per aquest mar, que va tenir diverses reculades i crescudes, fent que es poguessin acumular dipòsits de sal al seu fons, això acompanyat de les aportacions de graves, fangs, i altres materials per part dels rius que hi desembocaven, i de colossals moviments tectònics, va provocar que aquests dipòsits anessin quedant al subsòl i en el nostre cas en terrenys elevats. En produir-se corrents d'aigües subterrànies a través d'aquestes capes, la sal es dissol i salinitza l'aigua, que al sortir a l'exterior s'evapora i ens deixa la sal.
Aquest fet és el que els homes han aprofitat per construir les salines. La sal antigament ha estat un bé molt apreciat, diuen que els soldats romans cobraven el seu sou en sal i que d'aquí ve el nom de salari. Avui en dia sembla que la sal només serveix per pujar la tensió arterial!

Esquema de del salí de Cambrils.

Sembla que a l'edat mitjana ja s'utilitzava la sal del Salí, tot i que només per part dels veïns de Cambrils. El primer document data de l'any 1.780 i van funcionar fins al 1963. Des de cambrils la sal es repartia pels pobles veïns, entre l'Alt Urgell i el Solsonès, era una petita ruta de la sal.

 

El Salí en funcionament.

***************************************************

Sant Quintí i el Roc de l'Elefant.

Un quilometro més endavant del trencall del Salí, i passat el veïnat del Racó i la masia de Cal Sala, trobem a mà dreta una pista que baixa, està barrada al pas, per tant heu de buscar algun racó a la vora de la carretera per deixar el cotxe. Seguim la pista (hem de fer 1,5 quilometres) que va baixant suaument, al fons veiem el nostre objectiu, el Roc de l'Elefant, una gegantina roca que recorda la forma d'aquest animal, tot i que quant hi sigueu al davant més aviat pensareu que és un mamut!, l'ermita no la veiem per què és molt menuda i està mig amagada sota uns arbres. Tot baixant fixeu-vos en el saltant d'aigua que hi ha al costat del Mas de Can Sala.

El Roc de l'Elefant

El camí és molt clar, tot i trobar algun trencall no hi fem cas, passem una tanca de bestiar, que hem de pensar a tornar a tancar, i seguim la pista fins al peu del Roc. Ara veiem les veritables dimensions de l'Elefant, si voleu pujar-hi, ho podeu fer per la part de llevant, on hi hauria la cua! El camí que ens porta fins al seu llom, no és molt clar, però és molt curt i es pot improvisar una mica.

Damunt el Roc de l'Elefant.

L'ermita de sant Quintí és romànica i molt petita, pot-ser la més petita de Catalunya que resta dempeus, està tancada i només en podem veure la part exterior. A uns 100 metres a llevant de l'ermita, trobem la font de Sant Quintí, una surgència molt cabalosa, si més no el dia que hi vàrem ser nosaltres era cert.  És curiós veure sortir tanta aigua del no res!
 

La font de Sant Quintí.

Abans de tornar al cotxe us vull presentar un amic que vàrem trobar a prop de la surgència, es tracta d'un jove escurçó ibèric (Vipera latastei), encara no devia tenir un any. Com que a darrera hora de la tarda feia fresqueta estava molt tranquil i es va deixar fotografiar bé, quant fa calor estant molt més actius i s'ha d'anar en comte quant en veiem algun. No ens han de fer por, però si respecte. Els escurçons no es lleven al matí pensant quants excursionistes mossegaran!, en general procuren evitar els encontres amb humans, i les poques picadures que es produeixen són fruit de malaurats accidents, provocats sovint per trepitjades, o per posar la mà sota una roca.

Escurçó ibèric.

Fixeu-vos en els trets característics dels escurçons, són curts i rabassuts, el cap es triangular, la cua curta i prima, i el dibuix en ziga-zaga del dors, que pot variar molt de color i ser molt més clar que el d'aquest exemplar, la pupil·la és vertical i l'iris de color daurat.
L'escurçó ibèric, es troba per tot el territori català, excepte el Pirineu, on trobem l'escurçó pirinenc, aquest darrer però també es troba en altres massissos del terç nord de Catalunya, i al mateix Montseny.

Fixeu-vos en la pupil·la vertical, l'iris daurat, i la petita banya del morro, peculiar d'aquesta espècie.

Com hem comentat la picadura és poc habitual, però sí que és greu, tot i que rarament implica la mort, és més perillosa en nens que en adults. Inoculen el verí a traves dels ullals del maxil·lar superior que són mòbils, (els mouen cap endavant per mossegar) també estan foradats per dins per tal de fer-hi passar el verí, i els renoven periòdicament.
El verí de l'escurçó ibèric és més potent que el de l'escurçó pirinenc, tot i que sembla que n'inocula menys quantitat. Esperem no comprovar-ho mai.



PLÀNOLS. 

Ruta al Cogulló del Turp.

El Salí de Cambril - Sant quintí i el Roc de l'Elefant.

ELS VOLTORS. 
Abans d'arribar al nucli de llinars, hem passat pel poble d'Alinyà, a la comarca de l'Alt Urgell, en aquest municipi hi ha la finca de la Muntanya d'Alinyà, que l'antiga Caixa de Catalunya va adquirir dins el seu projecte "territori i paisatge", ara aquest espai està gestionat per la Fundació Catalunya-la Pedrera. Es tracta d'una gran finca forestal de 5000 ha entre els 500 i 2300 metres d'altitud, on desenvolupen projectes de protecció i recuperació de fauna silvestre, bàsicament voltors, i també per recuperar l' habitat del gall fer. A la rectoria del poble hi podeu trobar un centre d'informació amb una agrobotiga i una exposició sobre els voltors, amb unes maquetes perquè us feu la idea de les seves dimensions. Com ja us he comentat al principi per aquestes terres es podem observar les quatre espècies de voltors que hi ha al continent, tot i que no sempre és fàcil!

 

Voltor comú. (Gyps fulvus), de 95 a 105 cm de llargada, envergadura 255 a 280 cm.
 
El seu nom ho diu tot, és molt corrent veure'l volar en grup, fent cercles a les hores centrals del dia, aprofitant les corrents tèrmiques per ascendir, té molt bona vista, fet que li serveix per cerca l'aliment desde l'aire, que com ja sabeu és carronya, o sigui bestiar mort. Els voltors són l'equip de neteja de la natura, observeu el coll del voltor comú, despullat de ploma, ja que ell és l'encarregat de menjar les vísceres dels animals i ha de posar el cap molt endins de les bèsties mortes per poder accedir a l'aliment.
Viu en grans colònies, a les cingleres de les muntanyes.

Voltor negre (Aegypius monachus), de 100 a 110 cm de llargada, envergadura 250-295 cm.
 
És el voltor més gran de tots, el seu nom també el defineix, color fosc entre marronós i negre. El tret més curiós d'aquesta espècie, tot i les seves mides, és que fa els nius damunt dels arbres, principalment alzina, alzina surera i pi, que troba sobre turons i carenes, viu en colònies petites. A Catalunya no hi ha estat mai present i ara s'està desenvolupant un projecte d'introducció que comença a tenir els seus fruits en forma de parelles amb cries que ja han nascut a casa nostra. Com a curiositat cal dir que gairebé tota la població europea es troba a la península ibèrica.

Aufrany (Neophron percnopterus) llatgada 60 a 70 cm, envergadura 158 a 163 cm.

El més petit de tots, no resideix a Catalunya, es migrador arriba entre abril i maig i s'en va generalment el setembre. Segurament per la seva mida es el darrer a fer els àpats, a ell li toca escurar ossos i pell, també menja insectes, petits animals i ous, que trenca  aixecant-los amb el bec i llençant-los contra les roques.  

Trencalòs (Gypaetus barbatus) llargada 100 a 115 cm, envergadura 245 a 272 cm.
 
El segon més gran, amb un vol molt elegant, sembla una punta de fletxa. És molt diferent dels altres, també s'alimenta de carronya, però s'ha especialitzat en el moll de l'os, per això aixeca grans ossos i els deixa caure sobre superfícies rocoses per què es trenquin. Les plomes del pit i el ventre realment són blanques, però pren banys en aigües ferruginoses per tal de tenyir-les de taronja, sense que estigui molt clar el perquè, pot-ser ningú li ha preguntat!

Ja m'agradaria, però aquestes 4 fotos de voltors no les he fet jo, són de la pàgina:
 "http://www.focusonmedwild.com/" , que entra altres coses gestiona el lloguer d'un "Hide" per a fer fotos als voltors a la muntanya d'Alinyà.


Fonts: 
Restauració del Salí.pdf
http://www.sedpgym.es/descargas/libros_actas/SORT_2001/13.SORT_2001.pdf 
http://oden.ddl.net/elsali.asp
http://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/ca/content/espai-natura-muntanya-d'alinyà
http://www.focusonmedwild.com/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_Sant_Quintí_de_Cambrils
Escurçó.pdf