La Cova del Tabac

La comarca de la Noguera es plena de magnífics paratges per descobrir, les coves en son un, i us proposo de visitar la grandiosa Cova del Tabac, aprop de Camarasa, potser no es molt fonda, uns 180 metres, però la seva grandiosa galeria impressiona.


Comarca: La Noguera.
Accés: Carretera C-13. Passat el poble de Camarasa.
Distància: 4,2 quilometres aproximadament.
Desnivell: 300 metres.
Cartografia: Consulteu la pàgina del Institut Cartogràfic de Catalunya.
Època de l'any: Aqust territori es molt calurós a l'estiu.
Recomanacions:La ruta te una mica de desnivell, però es de bon fer. El que si que cal es parar atenció amb els nens, hi ha un parell de passos molt curts equipats amb graons, i algunes cadenes, tot es de bon fer, però en el darrer pas equipat abans d'arribar a la cova la cinglera està molt propera, cal vigilar!


ACCÉS.
Aneu fins a Balaguer i agafeu la carretera C-13 direcció La Pobla de Segur, passat el poble de Camarasa, a uns cinc quilometres (km 47) la carretera entra en un túnel, en sortir-ne creua per sobre la presa de Camarasa i entra en un altre túnel, a uns 50 metres de la sortida d'aquest darrer túnel a ma dreta hi ha espai per aparcar els cotxes. 

 RUTA.
Tornem enrere i passem el túnel, pareu molta atenció per que no hi gaire marge per passar, creuem la presa i agafem a ma dreta la passarel.la suspesa damunt l'aigua, que ens porta fins les runes de l'antiga casa del guarda. Seguim el camí pel marge del pantà, que es convertira en sender i començara a pujar. Trobarem un trencall, agafem el ramal de l'esquerra direcció Cova del Tabac, l'altre camí ens portaria a l'estació de Vilanova de la Sal, però es força lluny!. Anem seguint el sender que va girant i ens obre vistes cap a la vall  i poble de Camarasa.

Al fons el poble de Camarasa.

 Ara el camí esta penjat sobre la vall i aviat trobarem els passos equipats, primer un resalt rocós amb varis  esgraons i una cadena, després un tram on hi ha una cadena que no seria necessària, per que el terreny es inclinat, però no es vertical ni molt menys.

Ens acostem als trams equipats del camí.

Finalment el sender ens portarà a sota L'entrada de la Cova, on trobarem el segon pas amb  esgraons, en aquest cas n'hi ha sis i una cadena, aquest es el pas més delicat, ja que la cinglera es molt propera a la nostra esquerra. Un cop superat el pas som a L'entrada de la cova, on hi ha una gran figuera.

Dins la cova.

L'entrada mesura 20 metres d'amplada per 15 metres d'alçada i te una fondària d'uns 180 metres, amb un lleuger desnivell ascendent. Als 20 metres d'entrar-hi trobem el tram més gran i ampla, els nostres humils frontals tindran feina per enfocar les parets i el sostre, però aquí la llum de L'entrada encara ens ajuda una mica. En aquest punt a má esquerra hi ha una gatera que ens permet entrar en una sala que es diu la Sagristia.

Als 50 metres la cova fa un tomb, i ja ens quedarem en la foscor absoluta, es pot anar passant bé però sempre cal vigilar ja que hi ha zones amb gran desnivell al terra. es una cova viva on encara si estant formant estalactites, també si han trobat pintures rupestres d'estil llevantí, però estant molt malmeses per grafitis que s'hi han fet al damunt.

Un cop al fons de la cova penseu que darrera les roques que us barren el pas hi ha una altre cova, la cova del Sastre amb una doble entrada, una a nivell de la cova i una altre per un avenc. A aquesta cova s'hi accedeix per l'altre vessant de la serra. 

Exploreu bé la cova, i per tornar desfeu el mateix camí que hem fet de pujada.


PLÀNOL.

EL TABAC.
Segurament pensareu que el nom de la cova prové del tabac de fumar, dons tot i que segons sembla cap al segle XVIII els contrabandistes la van utilitzar per amagar-hi tabac, el seu nom sembla ser molt més antic. L'espeleoleg Ferran Alenxandri en el seu bloc ens ho explica:

El lingüista Joan Coromines, a l'Onomasticon Cataloniae (VII, 200), aclareix la qüestió. Resulta que Tabac és el nom de diverses localitats, ja antigues, de la Catalunya occidental. Tabac és el nom aplicat a tres llocs diferents des dels segles XI-XII dins la zona de Noguera-Segrià:    Localitat antiga, Segre amunt de Balaguer, documentada el 1156 com Atabach; el 1450-52 apareix documentat Tabac (després Tabach), un lloc o terme prop de Camarasa, que permet identificar-lo sens dubte amb la nostra cova del Tabac.
    Tabac és un despoblat del terme d'Alguaire, documentat ja el 1083.
    La Torre de Tabach figura com un lloc de terme de la Lleida sarraïna en el segle XII.

Per tant, Coromines no dubta que l'etimologia d'aquest nom de lloc és preromana. No només no té res a veure amb la Nicotiana, sinó tampoc amb l'arabisme tabac 'paneret'. Cal relacionar-lo amb el mot ibèric Tauacca-, documentat en inscripcions ibèriques, i documentat com a TAVACCA en una inscripció hispano-llatina.

Davant del problema d'entendre l'ibèric, Coromines proposa que el sentit de TAVACCA, segons la naturalesa dels llocs designats, podria estar relacionat amb la noció de 'torre' o puig o lloc fortificat, i també la cova del Tabac es podria entendre com una fortificació campal. De fet, aquesta cova, d'enorme boca, dóna pas a una galeria de grans dimensions poc freqüent a Catalunya. 

Si voleu veure unes fotos espectaculars de la cova, visiteu el bloc que us indico a sota, segur que us agafaran ganes d'anar a fer-hi una visita. 

http://espeleobloc.blogspot.com.es/2012/09/la-cova-del-tabac-3.html


Fonts: 
-http://ferranalexandri.blogspot.com.es/2012/02/noves-claricies-sobre-el-nom-de-la-cova.html 
 

Tines de vi a la Vall del Flequer.

Tot i que avui costa de creure, la comarca del Bages al segle XiX era la que tenia més hectàrees de vinya plantades, el 1860 el 64% de les terres conreades eren vinya. Avui us proposo una ruta per uns indrets singulars visitarem les Tines de vi de la Vall del Flequer al Pont de Vilomara, son unes construccions úniques a Catalunya.
El paisatge que veureu avui boscos i amb pistes que hi donen accés, al segle XIX era ple de vinya, on només es podia accedir per camins de bast aptes solament per homes i bestiar, les Tines de vi van ser la sol.lució al problema de traginar el raïm fins als punt d'elaboració. D'aquesta manera de la vinya ja en sortia el vi acabat


Comarca: Bages.
Accés: Carretera BV-1224. entre el Pont de Vilomara i Rocafort.
Distància: 6 quilometres aproximadament.
Desnivell: uns 100 metres.
Cartografia: Consulteu la pàgina del Institut Cartogràfic de Catalunya.
Època de l'any: Menys a l'estiu tota la resta de l'any.
Recomanacions: Ruta ense problemes per tota la família.


ACCÉS.
Heu d'anar fins al Pont de Vilomara, i sense entrar a la població agafar la carretera BV-1224 direcció Rocafort i Mura. Poc abans d'arribar al quilometre nº 4 trobareu a mà dreta una pista que baixa a creuar el riu, heu d'aparcar per els marges de la carretera i començar a caminar per aquesta pista. 

RUTA.
Agafem la pista que baixa per la dreta i creuem la riera de Rocafort,  pugem lleugerament i aviat trobarem un primer trencall a mà esquerra, no l'hem d'agafar, es la pista que porta a Ca N'Oristrell. Seguim caminant ara força planers,  trobem una corba de 180º i just al mig i a l'esquerra torna a sortir una altra pista que tampoc agafem. Seguim per la pista pujant molt suaument, tenim sempre el torrent del Flequer a la dreta al fons de la vall. Quant portem recorregut aproximadament 1,2 quilometres, trobem a mà dreta una pista més estreta que baixa cap al riu, l'agafem i a 100 metres es casos ja tenim el primer grup de Tines anomenades Bleda-I.

Les Tines d'en Bleda-I

Les Tines solen estar agrupades en conjunts, en aquest cas trobem dues tines amb les seves respectives barraques, una mesura 180cm de diàmetre interior, i la més gran 250cm.

Tines d'en Bleda-I amb la barraca a sota.

Podem veure al seu interior el revestiment de rajoles de ceràmica de 40X40cm, de color roig envernissades i lleugerament corbades anomenades cairons, la seva funció era emmagatzemar el suc del raïm per tal de que fermentes i es convertís en vi.

Interior de la tina on podem veure els cairons.

Damunt del cilindre recobert amb rajoles veurem unes fustes travesseres, s'anomenen  brescat i al seu damunt s'avocava el raïm per tal d'aixafar-lo, per fer-ho s'agafaven amb els mans a unes cordes que pengen d'un troncs que hi ha sota el sostre. El suc passava entre les fustes del brescat i queia a la Tina.

La Tina el brescat i la corda.

Un cop hem ben vist aquest conjunt de tines seguim baixant per la pista i creuem el torrent, als 50 metres trobem un camí que puja, aquest l'agafarem després, ara seguim pel que va recte a la vora del riu i al cap de 50 metres més trobem el conjunt d'en Bleda-II.

Aquest conjunt està format per 4 tines de planta circular, i totes tenen la seva barraca. Son molt semblants de grandària, i el seu interior mesura entre 200 i 210 cm. Si entre a les barraques veure a la paret que dona a la una pedra amb un orifici, es la boixa, aquest orifici es per on sortia en vi.

Aquí podeu veure la Boixa.

Per seguir la ruta tornem al darrer creuament i agafem el camí de pujada que esdevé corriol,  travessarem tres  petits barrancs i quant el camí es torna a 'eixamplar ja tindrem davant nostra les tines de l'Escudelleta.

Tines de l?Escudelleta.

Es el grup de tines més espectacular de la vall,  està format per onze tines de planta circular i un total de set barraques, formant tres grups diferents. Estant dins de les tines fixeu-vos en el sostre i podreu veure el sistema de construcció de la cúpula, es tracta del mètode d'aproximació de filades, amb una darrera llosa central, a la part exterior s'hi posava una capa de sorra i pedruscalls.

Métode d'aproximació de filades per fer la cúpula.

Aprofiteu bé la visita i observeu tots el racons.
Ara baixeu pel camí que surt de les tines a creuar la riera, i pugeu fins a trobar una pista ampla, es la pista que hem agafat al principi, només teniu que segui-la cap a l'esquerra i en 2,5 quilometres  sereu altre cop als fins cotxes. Però si no en teniu prou, encara podeu visitar un altre grup de tines, abans de tornar pugeu 250 metres per la pista ampla i trobareu les tines d'en Ricardo format per sis tines i dues barraques. Tot i ser una pista ampla, en les dues ocasions que hem visitat les tines no hi hem trobat gens de transit. De tornada aneu mirant a la vostra esquerra, cap al fons de la vall i podreu veure els grups de tines amb una nova perspectiva.

Tines d'en Ricardo.

PLÀNOL. 

 LES TINES DE VI.

A mitjans de setembre comença la verema, es recull el raïm a la vinya i es posa a la portadora, i entre dos homes es transporta a la part superior de la tina.

El raïm és abocat sobre el brescat. Una o més persones aixafaven el raïm. El suc que en sortia, el most, s'escolava a traves del brescat i es dipositava al fons de la tina.

Quant el raïm està prou xafat ens queda la brisa, per acabar d'aprofitar tot el suc que hi quedava, la brisa es premsava.

El suc del raïm, el most, fermentava dins la tina i així s'obtenia el vi, que recollien per la boixa, que sovint estava dins la barraca.

LA FIL.LOXERA

Tota aquesta industria del vi es va acabar cap l'any 1868, quant un carregament de ceps americans va arribar a França, per que eren immunes a una plaga de fongs anomenats oïdis, i que afectaven a les fulles dels ceps d'Europa. El que va passar, es que en els ceps americans hi va viatjar la fil·loxera (Dactylosphaera vitifoliae), que és un petit insecte emparentat amb el pugó originari d'Amèrica que fa de 0,5 a 1,5 mil·límetres de longitud. Ataca a les arrels dels ceps xuclant-los la saba fins a matar-los. La plaga es va anar estenent per tota Europa, ja que els ceps no hi estaven immunitzats, i va ser una catàstrofe per l'economia de moltes regions del continent, on l'elaboració de vi i aiguardents tenia un fort per econòmic, com va ser el cas de Catalunya.

Fil.loxera

CONTE.

Ara ja coneixeu l'origen de les tines de vi, però hi si el seu origen va ser un altre? Aquí teniu una altre opció que podeu explicar als vostres fills quant aneu a visitar-les.

  

Vet aquí que fa ja molts anys, vivia a cal Flequer en Joan, que tenia cura de totes les vinyes que hi havia a la vall. En Joan sempre tenia alguna feina per fer, i quant arribava el setembre, aleshores no parava, era el temps de la verema! S’havia de recollir tot el raïm sense encantar-se i vigilar amb les darreres tempestes de l’estiu, per que si queia una pedregada podia fer malbé tota la collita. Així es que una tarda de setembre que se li havia fet una mica tard, tornava cap a casa, quant la lluna ja treia el nas, de sobte va sentir un crits d’auxili, va parar bé l’orella, però no veia a ningú! Li va semblar que els crits venien del riu, i hi va anar, a mesura que s’hi acostava els crits eren més forts, finalment va arribar a la vora del riu i va veure alguna cosa que es movia dins l’aigua i la va agafar, quina va ser la seva sorpresa quant va veure que el que havia tret de l’aigua era un follet, no pas mes alt que una col! estava ben xop! moltíssimes gràcies , va dir-li el follet tot esbufegant, en Joan no sabia que dir, mai havia vist un follet, i potser  tampoc havia pensat mai que poguessin existir, i abans que pogués dir res van aparèixer un munt de follets que venien cridant:
 -Majestat, Majestat...
en Joan estava bocabadat, va deixar el petit follet a terra i els altres es van posar molt contents de veure que no s’havia ofegat. Tot seguit el follet que havia tret de l’aigua li va dir:
  -Us estic molt agraït per haver-me salvat la vida, em dic Fonoll i soc el Rei dels follets de la vall del Flequer, anavem cap a Vallhonesta a la festa que el meu cosí ens ha preparat per acomiadar l’estiu, i al passar pel costat del riu he relliscat i he caigut a l’aigua!, els follets del bosc tenim moltes habilitats i poders, però no savem nedar!.
I tot seguit va continuar:
 -bon home, com et dius? I com es que tornes tant tard a casa? ,
en Joan encara estava sorprès i sanglotejant li va dir:
 -soc, soc en Joan de cal Flequer i ara es temps de verema i com que la vinya està tant lluny del poble tinc molta feina per transportar el raïm.
I el follet va acabar dient:
 -no pateixis, mirarem de fer-hi alguna cosa.
I tot seguit van seguir camí cap a Vallhonesta, en Joan es va fregar els ulls, no es creia el que havia vist, pensava que el cansament li havia fet veure visions, i va seguir cap a casa, i sense explicar res del que li havia passat, per que pensava que ningú el creuria, va sopar i va anar a dormir!.
        Els follets van arribar a la festa sense més incidents, i s’ho van passar d’allò més bé, els hi agradava molt cantar i ballar, eren de caràcter alegre i juganer, i aprofitaven qualsevol  ocasió per fer una festa, també els hi agradava cuinar i fer pastissos de tots els gustos, de bolets, de glans, de cireres d’arboç, de castanyes, d’ortiga, de mores...
        En acabar la festa es van acomiadar fins la propera, que ben segur seria ben aviat, i els follets de la vall del Flequer vàrem tornar cap a casa seva, això si vigilant bé de no caure al riu! Però pel camí el rei Fonoll els hi va manar que per cada vinya que passessin i construïssin unes tines de vi, i així ha van fer. Els follets son capaços  de treballar cent vegades més ràpid que els homes, i tot i ser tant petits tenen una força increïble, i mentre uns tallaven i picaven les pedres, els altres les transportaven, i uns altres les apilaven Així en una sola nit van construir totes les tines.
       A l’endemà al matí el Joan es va llevar d’hora i va anar a treballar com cada dia, però quant s’acostava a les vinyes va veure alguna cosa estranya, unes casetes de pedra rodones i petitones, que el dia abans no hi eren! Quant va ser davant va veure que a la porta hi havia en Fonoll:
 -bon dia Joan, va dir, i va seguir, en agraïment per haver-me salvat la vida t’hem construït aquestes tines, així ja no tindràs que carregar el raïm i podràs fer el vi al costat de les vinyes. En Joan estava emocionat, quanta feina s’estalviaria!!
I durant molts anys en Joan va seguir tenint cura de les vinyes i fent un vi deliciós. Fins que un mal dia va arribar de mes enllà de les muntanyes dels Pirineus la fil-loxera, que es un petit insecte que xucla la saba dels ceps i els mata, totes les vinyes es van anar quedant buides, i les tines van quedar sense cap utilitat. En Joan, com han fet sempre els homes, es va adaptar a aquella nova situació, va plantar blat, ordi i tota mena de llegums i verdures, que anava a vendre als mercats dels pobles de les rodalies. I els follets van seguir fent la seva vida, de festa en festa, sempre alegres i de bon humor. Diuen que encara avui si pareu bé l’orella es pot sentir com canten i fan gatzara...

Fonts:
-Tines a les Valls del Montcau,Consorci de les Valls del Montcau, Farell Editors.
-http://xtec.cat/ceipvilomara/Indrets/tines.htm  
-http://ca.wikipedia.org/wiki/Fil.loxera 

El salt de Mir i el Molí.

A la comarca d'Osona hi ha molts salts d'aigua, sobretot al Collsacabra, però us vull proposar d'anar a veure el Salt de Mir, no es el més alt, ni el més espectacular, però la raconada on es troba, a recer de la Serra de Bellmunt es de gran bellesa.

Comarca: Osona
Accés: Carretera BV-5227, entre Sta. Ma. de Besora i Vidrà.
Distància: Poc més de dos quilometres.
Desnivell: uns 100 metres.
Cartografia: Puigsacalm-Bellmunt. E:25.000. Editorial Alpina.
Època de l'any: Tot l'any, a l'estiu evitar les hores de més insolació. A la Tardor el paisatge pot ser molt bonic, pels colors del bosc.
Recomanacions: Ruta molt curta per tota la Família. Des del Molí fins el Salt s'ha de passar pel marge del riu per terreny relliscós, si ha plogut molt pot-ser no us podreu apropar a sota el salt!


ACCÉS
Heu d'anar fins a Sant Quirze de Besora, allà agafeu la carretera BV-5227 que porta a Vidrà, però un cop passat el poble de Santa Maria de Besora pareu atenció a un trencall a ma dreta que trobareu poc desprès del quilometre 8. Agafeu aquesta pista de baixada, encimentada en algun tram, anireu deixant a mà dreta primer el Mas del Noguer, i després una granja i una bassa, ara la pista tornarà a pujar i us acostarà a un grup de masies, la darrera es el Mir, que fa de restaurant i que te un aparcament, però un cartell en avisa que no es pot aparcar si no som clients, abans d'arribar a la masia trobareu racons a la pista on deixar el cotxe.

RUTA.
Comencem a caminar seguin la mateixa pista per la que hem vingut amb el cotxe, passem entre els dos edificis del mas Mir i anem baixant entre parts de pastura, on pot-ser hi podreu trobar cavalls. Passem a fregar del bosc que tenim a mà dreta i als 650 metres aproximadament trobem un trencall, ens desviem cap a l'esquerra per la pista que en tres revolt ens baixa fins al riu on trobem una passera de fusta per creuar-lo.

Passera

 En aquest punt podreu veure en la roca del llit del riu unes cavitats rectangulars que es on es col·locaven els troncs de L'antiga passera per on circulaven els carros que portaven el gra al molí i posteriorment en tronaven la farina. també en aquest punt hi ha la resclosa que retenia l'aigua que per un canal anava fins al molí per fer moure les moles.

forats on es recolzava l'antiga passera per carros.

 Un cop passat el riu seguim per la pista, al cap de 150 metres ens trobem just a sobre del salt de Mir, ara la pista davalla cap al sot  on trobem les runes dels tres molins de Mir.

Restes del segon molí.

El primer molí tot i estar en estat ruïnós ens permet veure dues moles. El segon molí conserva l'estructura de l'edifici sense teulada. El tercer conserva part de l'estructura i podem veure molt malmès el mecanisme que aprofitant la força de l'aigua feia girar les moles.

Les moles.

Aquí podem veure part de la turbina i l'eix.

 

Si ens acostem al riu ja podem veure el salt, per arribar a sota hem passar pel marge dret, una mica relliscós, si el cabal es abundós la vista del salt serà més bonica, però ens pot dificultar l'accés a la seva base.

El salt del Molí te uns 25 metres de caiguda.

Toll a la base del salt.

Per tornar desfarem el camí que hem fet.

Si voleu acabar d'aprofitar el dia per aquestes terres, podeu pujar fins el turó on hi ha les restes del castell de Besora. Situe-vos a entrada de Santa Maria de Besora (venint des de sant Quirze), agafeu una pista a mà esquerra que puja cap el mas el Pla, pugeu fins la masia i passant de llarg pel seu davant seguiu arribareu fins a dues basses d'aigua, poc desprès pareu atenció a un corriol que surt a mà esquerra que indica "al castell", en unes quantes llaçades sortireu dalt l'aplanat turó on hi ha les runes del castell, i on destaca encara les restes de L'església. Esteu a 1023 metres, heu caminat aproximadament 1,5 quilometres i heu pujat un desnivell de 150 metres, gaudiu de les vistes! Torneu pel mateix camí.

PLÀNOLS.

Ruta per anar al Salt de Mir.

 

Ruta per Pujar al Castell de Besora.

Esglèsia del Castell de Besora.

EL MOLÍ FARINER HIDRÂULIC.

Els molins fariners normalment son hidràulics, això significa que l'energia necessària pel seu funcionament es genera amb l'aigua, els molins se situaven vora un curs d'aigua i calia un desnivell per generar un salt que era el responsable de donar l'energia per a fer girar les turbines que accionaven les moles. A Catalunya en trobem sovint restes a molt rius i rierols. Son vestigis d'un temps passat no tant llunyà, on l'economia local es fonamentava en l'autosuficiència i la proximitat. De fet fins a mitjans del segle XX el pa fet de blat i altres cereals, era la base de l'alimentació, eren moltes les terres dedicades a aquests conreus, i per tant calien molts molins per moldre els cereals, es habitual que en una mateix curs fluvial hi hagi varis molins, ja que els pagesos cercaven sempre de tenir-ne algun de proper.

Fonts.

-http://www.carrutxa.org

-http://petites-rutes.blogspot.com.es