Santuari de Cabrera

EL santuari de Cabrera està situat al Collsacabra, país de cingleres i salts d'aigua. L'indret on es troba el Santuari, recorda una miqueta a un Tepui, el trobem al capdamunt d'un altiplà que pel vessant oest presenta una bonica cinglera. Tot i que una pista ens permet accedir amb vehicles 4X4 fins al Coll de Bram, el darrer tram, s´ha de pujar superant la cinglera per unes escales de pedra tallades a la roca. Nosaltres però, pujarem des del llogaret de Sant Julià de Cabrera, als peus de la cinglera, agafarem el camí de la Serrica i després baixarem per les escales, per tornar a Sant Julià anirem pel camí més directe que comunica el poble amb el Santuari.

Comarca: Osona.

Accés:  Carretera C-153,  entre Santa Maria de Corcó i Cantonigròs.

Distància: 4.5 quilometres aproximadament.

Desnivell:  356 metres.

Cartografia: El Collsacabra, 1:25.000, editorial Piolet.
                    Aiats-Puigsacalm, 1:15.000. editorial Alpina. 

Època de l'any:L'estiu és l'època menys recomanable, de la resta de l'any, la tardor és un bon moment per gaudir dels colors propis d'aquesta estació.

Recomanacions: El camí de la Serrica és un sender costerut, que en alguns trams està equipat amb graons metàl·lics per superar algun curt tram de cinglera, en cap moment és perillós ni exposat. Només cal posar una miqueta d'atenció al pas de L'Osca, un pas horitzontal en una curta i estreta lleixa de roca, protegida amb un passamà de ferro.

ACCÉS. 
Ens hem de situar a la carretera C-153, entre Santa Maria de Corcó i Cantonigròs, pocs metres després de passar el punt quilomètric 21, trobem un revolt i tot seguit un pont, estem al pont de les Perxes, tot just passat el pont a mà esquerra, surt una pista encimentada i estreta que en poc més de tres quilòmetres ens porta davant l'església de Sant Julià de Cabrera.

Pont de les Perxes, punt on hem de deixar la C-153.

Tres quiulòmetres més i ja hi som.

RUTA.

La nostra ruta comença al prat que hi ha al costat del poble, travesseu un filat, i pel mig del prat agafeu direcció nord, veureu una roca amb una marca de pintura groga i una altra de vermella, a nosaltres ens interessen les vermelles.

Seguim les marques vermelles.

Un cop passat el prat, ens trobem al peu de la muntanya, un pal indicador en confirma el camí, entre boixos comencem a pujar, primer suaument.

Entrem al bosc.

El camí es comença a redreçar, i aviat trobarem el primer tram equipat, unes grapes de ferro a manera d'esglaons, que es repetiran en tots els trams que anirem trobant. Els passos en cap cas són perillosos, ni difícils.

Grapes equipant els passos.

A mitja alçada trobarem un encreuament indicat amb un cartell, nosaltres seguim pujant pel Camí de la Serrica, a la dreta. L'altre camí, indica "per la baga" i seguint-lo aniríem a trobar la pista, que des de Sant Julià porta a sota les escales del Santuari, revoltant tota la muntanya. 

Encreuament.

Seguim la pujada i aviat tornem a trobar alguns passos equipats, amb les mateixes característiques dels que hem fet abans.

Un altre pas equipat.

Ja hem guanyat força desnivell, però encara ens queda una miqueta per acabar la pujada, aprofitem els petits trams amb poc desnivell per reposar. 

Vistes de la cinglera.

Entrarem a la Fageda, això ens indica que ja hem assolit força alçada, i som gairebé del cim de la carena. Una darrera empenta ens porta al Cap del Pla del Prat, aproximadament estem a la mateixa alçada del santuari. 

Entrem a la fageda.

Ara la nostra ruta planeja cap al SE, en sortir de la fageda entrem a un ombrívol bosc d'avets, que dona pas a un parell de clarianes de falguera.

Falguera i avets.

Passarem pel costat de la Font de l'Osca, fa estrany de trobar una font al cim de la serra! Sortirem del bosc i ja gaudirem de la vista del Pla de Cabrera amb l'esglèsia de Santa Maria al damunt.

El pla de cabrera.

Sense perdre desnivell, el camí ens porta damunt el pas de l'Osca, si ens apropem a la punta de la cinglera, el podrem veure als nostres peus. És el punt més estret de la serra, que separa el Pla de Cabrera del Cap del Pla del Prat. Uns metres abans d'arribar a l'extrem de la cinglera, a l'esquerra, hi ha el sender de baixada que ens porta a passar el pas.

Baixem cap al pas de l'Osca.

Primer trobem una lleixa horitzontal de roca, protegida amb un passamà de ferro, aquest és l'únic lloc delicat de la ruta, després baixem cap al punt més estret, on unes grapes de ferro, com les que hem anat trobant pel camí, ajuden a baixar-hi primer, i tornar a pujar després.

Primer tram del pas.

Mirant enrere veiem el pas que hem superat i el Puigsacalm al fons.

Passat aquest tram, trobem un sender a l'esquerra que puja de dret al lloc on hi havia el castell de Cabrera, del que només en queden els vestigis de la base d'una torre, també hi ha una taula d'orientació. El camí de la dreta puja directament al Pla de Cabrera, on ja veiem el Santuari al fons.

Al centre veiem el Pas de L'Osca que hem paasat fa una estona.

Ja som al Santuari.

L'indret on trobem l'església de Santa Maria de Cabrera, era ocupat abans per la capella del castell de Cabrera, aquestes edificacions es van ensorrar en els catastròfics terratrèmols del dos de febrer del 1428. La capella es va reedificar, i l'actual Santuari data del segle XVII, i fou ampliat al segle XVIII. La imatge de marbre, és una còpia de l'original, destruït el 1936.
Per baixar podeu triar entre el camí de les marrades, un bonic camí empedrat que fent giragonses desfà el desnivell fins a la base de la cinglera, on trobem la pista abans esmentada que ve de Sant Julià. Aquest camí comença al costat d'una pedra dreta que hi ha a la banda E del Pla de Cabrera, al davant de l'ermita.

Camí de les marrades.

Nosaltres però, baixarem per les escales, passem pel costat de l'ermita cap al S i seguim el camí que per darrere del santuari, ens porta fins a la punta del Pla.

Part posterior del Santuari.

Som dalt de les escales, tallades a la roca a pic l'any 1952, protegides per una barana ens portaran als peus de la cinglera, al final de la pista que ve de Sant Julià.

Inici de les escales.

 

A mitja baixada.

Un cop a baix som al Coll de Bram, des d'aquest coll podem pujar al pla d'Aiats, on antigament hi havien conreat patates. També podem anar a pujar a l'Agullola de la Tuta, tot passant per les bores d'en Massallera, que són unes profundes esquerdes. També podem baixar cap a la masia d'Aiats i el pont de la Rotllada. Però tot això ho deixem per un altre dia. Per tornar altre cop al poble, ho farem per la ruta més directe, al costat O del coll, surt un sender que seguirem de baixada.

Som al Coll de Bram.

Aquest sender primer es estret i revirat, més endavant es va eixamplant, i esdevé una antiga pista.

Baixant cap a Sant Julià.

  
Quant som a baix el camí planeja, trobem un encreuament amb un pal de fusta amb el símbol de les rutes per BTT, agafem la pista de l'esquerra que ben aviat surt del bosc, i ens porta al prat on hem començat la ruta.

Ja som a baix.

Comença la tardor, i el dia ja s'ercurça! Al fons el Montseny.

PLÀNOL.

 
 

ELS TERRATRÈMOLS DEL SEGLE XV.
Tot sovint caminant per les nostres muntanyes trobem restes de castells al costat d'una ermita, i considerant els molts conflictes que ha patit el nostre país, tenim tendènci a pensar que el responsable de la destrucció d'aquestes construccions ha estat alguna confrontació bèl·lica. En alguns casos ben segur que és així, però en molts indrets, els responsables d'aquesta destrucció, són els terratrèmols que sotraguejaran Catalunya durant el segle XV.
El dia dos de febrer de 1428 es van produir dos terratrèmols de gran magnitud (entre V i IX a l'escala EMS-98) en molt poc temps, el primer a les 8 del matí, i el segon a 2/4 de 9, l'epicentre estava situat a Camprodon, on es van produir els danys més importants, però el seu impacte es va deixar sentir fins a 300 quilòmetres de distància, a Barcelona, hi ha notícies que a Santa Maria del Mar va caure la rosassa del temple i va matar diverses persones. En total a Catalunya varen morir unes 1000 persones.
A l'indret on ens trobem nosaltres, aquests dos moviments sísmics són els responsables de l'ensorrament del castell de Cabrera, i de la capella de Santa Maria de Cabrera. Com va succeir en altres indrets, només es va refer la capella, possiblement en aquella època alguns castells, recordem que de vegades un castell és una torre i poca cosa més, ja havien perdut la seva raó de ser, i no es van reconstruir.
Un any abans, el 1427, ja s'havien produït diversos terratrèmols, van començar el mes de març, i es van perllongar durant l'abril, el maig i fins al juny. Tot i que de menor intensitat, varen ser molt nombrosos i afectaren bàsicament les comarques de la Selva, Garrotxa, i part del Gironès

Mapa d'afectació dels terratrèmols del dos de febrer de 1428,
la fletxa indica la ubicació de l'indret de Sant Julià de Cabrera,
on se situa l'església de Santa Maria de Cabrera.

El darrer moviment sísmic del segle XV, va tenir lloc el 25 de maig de 1448, i afectà bàsicament les comarques del Vallés. També és el responsable d'enderrocar diversos castells com el del Papiol, Sentmenat, Montornès, Llinars...i també provocar víctimes humanes.

L'escala EMS-98 (escala macrosísmica europea), és la referència per mesurar la intensitat d'un moviment sísmic emprada a Europa, es va fer pública l'any 1998. A diferència d'altres escales que mesuren l'energia sísmica alliberada pel terratrèmol, la EMS-98 indica el nivell d'afectació que poden notar persones, objectes o edificis. Consta de 12 nivells, indicats amb números romans, on el nº I correspon a un moviment inapreciable, fins a arribar a la màxima destrucció indicada pel nº XII.  


Fonts:
-Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya. C. Olivera, E. Redondo,
  J. Lambert,A.Riera Melis i A. Roca. Institut cartogràfic de Catalunya.
-Vies Ferrades, volum I. Pep Mayolas i Miquel Soro. Editorial alpina.
-http://sismic2.iec.cat/education/altres/grandaria_dels terratremols.pdf
-http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/11/santa-maria-de-cabrera-la-mola-del.html

 

Montgrony - Taga

Diu la llegenda que cada dia, quant es pon el sol, d'entre les aigües del gorg dels Banyuts, surt de l'infern l'esperit d'un cavaller, senyor del Castell de Mataplana, condemnat eternament per les seves maldats deshonestes amb les donzelles, i per sous mal pagats als obrers que vàrem construir les escales del Santuari de Montgrony. També diu que s'entafora dins el Forat de Sant Ou per anar a sortir a les Coves de Ribes o al pou del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. I que des del cim del Taga vigila les seves terres, és el Comte Arnau.
Anirem a seguir les passes del maleït Comte, visitarem tots aquests indrets, tot i que pot-ser haurà de ser en diverses jornades.

Comarca: Ripollès.

Accés:  Carretera C-17 fins a Campdevànol, i Ribes de Freser.

Distància: Volta al forat de Sant Ou uns 4 quilometres. Ascens al Taga, també uns 4 quilometres.

Desnivell:  Volta al forat de Sant Ou 150 metres. Ascens al Taga 400 metres aproximadament.

Cartografia: Montgrony i Taga. Tots dos de l'editorial Alpina i escala 1:25.000

Època de l'any: Tot l'any, a l'estiu eviteu les hores de més insolació. Al pic de l'hivern podeu trobar neu al Taga.

Recomanacions: La ruta al forat de Sant Ou és fàcil i còmoda, però pareu atenció a l'indret on hi ha el forat, tot i la presència una tanca al voltant de l'avenc, vigileu als nens!, el lloc és molt estret i en temps humit relliscós, a més per una banda hi ha la timba del forat, i per l'altra una petita cinglera.La pujada al Taga és curta però força pendent!

ACCÉS 

La carretera C-17 ens portarà a Ripoll, on podem anar cap a Sant Joan de les Abadesses per la carretera N-260.

Per anar a Gombrèn hem de seguir per la C-17 fins a Campdevànol, i a l'entrada del poble, abans del primer semàfor, girem a l'esquerra per la GI-401 i després de 9 quilòmetres arribarem al poble. Per pujar cap al Castell de Mataplana i el Santuari de Montgrony, hem de fer tres quilòmetres més, fins al pont que hi ha sobre la Riera de Garfull, aquí girarem a la dreta per la carretera que porta fins a Castellar de Nug, i on es troben les restes del castell de Mataplana. També trobarem a uns 2 quilòmetres de l'encreuament, el desviament cap al Santuari, que per una carretera estreta i en uns quatre quilometres més ens porta a l'ampli aparcament.
Per pujar al Coll de Jou, punt d'inici de l'ascensió al cim del Taga, hem de seguir la C-17 fins a Ribes de Freser, a l'entrada del poble girem pel pont sobre el riu Fresser i agafem la GIV-5263, que en 5 quilòmetres puja fins al petit poble de Bruguera, ara seguirem una estreta i sinuosa pista encimentada de 7 quilòmetres fins al Coll, podrem aparcar al marge, o passat el Coll a uns 200 metres, a mà dreta on hi ha un aparcament.

Gorg dels Banyuts, Castell de Mataplana i Forat de Sant Ou.

RUTA

Si voleu, podeu començar la visita a Gombrèn, on hi ha un petit museu del Comte Arnau, on podem veure un parell d'audiovisuals sobre la història del Castell de Mataplana i sobre el mite del Comte Arnau. Tant el Museu com el Castell només es poden visitar dins un programa de visites guiades, trobareu informació a la pàgina: http://www.alt-ter.org/.

Iniciem la ruta agafant el desviament que hem comentat abans al pont de la riera de Garfull, un cop fets 700 metres per aquesta carretera, trobem a mà dreta un indicador que ens mena al gorg, just en aquest indret no podem aparcar, però uns 20 metres més amunt hi ha lloc tant a la dreta com a l'esquerra de la carretera.
La baixada al gorg es curta, un camí ben arranjat, amb escales de pedra i barana de fusta ens hi porta.

Sembla que el nom al gorg li pot venir pels bocs, o per ser entrada de l'infern. on hi ha els banyuts (diables)

Segons quina versió de la llegenda sentim, és en aquest gorg on comença el malefici del nostre personatge.
Sembla, que el Comte Arnau tenia com a servents, un parell de bocs (també hi ha qui conta que eren un parell de gats), les bèsties i el Comte es trobaven al gorg per passar comptes de les feines que el noble els hi havia encomanat, en una ocasió el Comte es disgustà amb un dels bocs per una feina que no havia fet prou bé i el matà, l'altre boc enfurismat, ja que eren germans arrossega l'home cap dins el gorg, ja que es la porta de l'infern.
Una altra versió conta que en aquest gorg hi renten la roba les goges, o dones d'aigua, i qui és capaç d'agafar-los-hi una peça, pot demanar tres desitjos. Així ho va fer el Comte, i va demanar a les goges una espasa que només desembeinar ja ferís, també demanar ser eternament jove i immortalitat, i finalment ser sempre ric. Tot això li vàrem concedir les fades.

Seguim carretera amunt, deixem de moment el encreuament cap al Santuari, i seguim un quilòmetre més fins a una mena de collet, on podem aparcar al marge esquerre de la carretera. D'aquí surt una escadussera pista, en direcció SO que seguim 100 metres per agafar a la dreta un corriol planer que ens porta en cinc minuts fins a sota el Castell i l'ermita de Sant Joan.

Ermita de Sant Joan de Mataplana

  

Com ja hem comentat abans el Castell i l'ermita estant tancats. L'ermita esta restaurada, i el castell també, tot i que només queden runes. Nosaltres vàrem fer la visita guiada, realment agraïm molt al nostre guia Cèsar, les explicacions, comentaris i anècdotes que ens va explicar i el suc que en va saber treure d'un edifici que ara no s'assembla gens al que havia estat a l'època medieval.

Entrada al castell.

La història del castell sens dubte dona força a la llegenda. Aquest castell data del segle XI, i en un primer moment bàsicament era una torre de planta circular de 6 metres de diàmetre i possiblement 9 d'alçada, també hi havia una petita capella. La seva funció era de vigilància. En aquella època era un castell de frontera, situat entre el Comtat de cerdanya  i el d'Osona. Amb el temps i la pau, passar a ser nucli residencial dels senyors de Mataplana, es va anar modificant i ampliant per tal d'adaptar-se a les noves necessitats. Al segle XIV va ser venut al Baró de Pinós, i durant els terratrèmols del segle XV es va enrunar. No va ser fins a l'any 1986 que es va descobrir, que sota el turó que hi havia just davant l'ermita de Sant Joan, hi havia les restes del Castell. Les excavacions i posteriors reconstruccions són el resultat de què ara podem veure.

Escala que portava a la planta noble del Castell, on hi feia vida la família.

No és gens estrany que la llegenda situi el Castell del Comte Arnau a l'indret on hi ha el de Mataplana. Un noble cavaller bé necessita un castell, i el castell més notable de la contrada va ser aquest. També la coincidència del nom del nostre esperit, amb algun dels senyors de Matalplana, concretament amb Arnau Roger II de Pallars, fa que la llegenda tingui més base per arrelar.
Arnau Roger II de Pallars, era fill d'Hug VII de Mataplana i Sibil.la de Pallars Sobirà, el fet que la família de Sibil.la fos més notable, es responsable del canvi de nom dels senyors de Matamala, que a partir d'ara passen a ser Comtes de Pallars Sobirà. Aquest noble era especialista a enviduar, per tres vegades es va casar, però no va tenir descendència.
Fins aquest moment gairebé tots els senyors de Mataplana s'havien anomenat Hug, pot-ser un soni el nom de Castellar de n'Hug!

La porta petita que hi ha al fons, es on hi havia la primera capella del castell.

Sens dubte, però, el personatge que més crida l'atenció del llinatge dels Mataplana, es Huguet de Mataplana (1173-1213), cavaller i trobador. Hem de tenir en compte que un trobador era un personatge culte, de la noblesa, que escrivia en llengua vulgar, per tal que la seva obra fos difosa oralment pels joglars. Va ser protector de trobadors, i sembla que va organitza grans gatzares al castell. Com a cavaller va participar en la batalla de les Navas de Tolosa (avui en dia és el municipi de La Carolina a la província de Jaén), on les tropes cristianes varen derrotar les musulmanes. També va participar en la batalla de Muret contra les tropes de Felip II de Franca, però en aquest cas amb una sonada derrota. De fet Huguet mori poc temps desprès de la batalla a causa de les ferides.

Vista des de la part superior de les escales.

El castell al segle XII

Ara tornem enrere, agafem el cotxe i pugem al santuari agafant el trencall que abans hem deixat. La carretera és estreta, però el paisatge és una meravella!
Un cop al Santuari comencem la ruta que ens portarà al forat de Sant Ou ( antic nom popular de Sant Eudald). Passada la porta del Santuari i situats al patí, hem d'agafar les escales de l'esquerra i que tanta malastrugança li portaren al Comte,

Al capdamunt del primer tram, de 63 esglaons,trobem la balma Santuari, on es venera la imatge de la verge de Montgrony, que és una còpia feta al segle XV de la imatge original romànica del segle XII. És una Mare de Déu bruna, com la de Montserrat. Tot i que va ser trobada en una font propera a l'edifici d'hostatgeria, sembla que apareixia misteriosament en aquesta balma, motiu pel qual se li va fer la capella.

Tornem a la llegenda del Comte. Sembla que va ser ell qui va manar construir les escales que pugen cap al santuari, però un cop acabada l'obra no va pagar el que havia promès als treballadors, fet que el va condemnar.

Enfilem el segon tram de 77 esglaons i sortim al pla de Sant Pere, on hi ha l'esglèsia romànica del mateix nom. Si voleu accedir al seu interior, heu de demanar la clau a l'hostatgeria del Santuari 

A llevant de l'ermita, hem de localitzar un viarany amb un indicador on diu "Coll de Mancillo", seguim aquest sender, cap a l'Est, primer baixa lleugerament i després va planejant.

Tram planer del camí.

Caminem uns 600 metres fins a trobar un altre indicador, també cap al Coll de Mancillo, girem doncs cap al Nord i comença la pujada que ens portarà fins al coll.

Pujada cap al Coll.

Al Coll trobem una antiga pista, la seguirem cap a la dreta uns 300 metres en suau descens, arribem a un primer pal amb la indicació de "forat de Sant Ou", baixem doncs pel corriol del marge esquerre de la pista.

Camí de baixada passat el primer indicador del Forat de Sant Ou.

El corriol es va eixamplant i esdevé pista forestal, en molt mal estat!

Bolets al marge de la pista.

Quant portem caminats 200 metres des del primer pal indicador, trobem el segon, deixem la pista,pugem pel camí del bosc, primer cap al S i poc després cap a l'Oest.

Corriol d'accés al Forat de sant ou, passat el segón pal indicador.

Ja hem arribat, recordeu el que hem dit al començament, molta atenció amb els nens, ja que per un costat tenim l'avenc i per l'altre una petita cinglera. Si el terreny està humit, millor no baixar al davant del Forat!

Tot i la tanca de fusta aneu alerta!!!.

Esteu davant l'entrada de l'infern, o així ho van creure les gens d'aquestes contrades durant molt temps. Pel comte Arnau era una drecera, entrava pel forat i sortia a les coves de Ribes, un indret situat entre Campdevànol i Ribes, passada la Colònia Perramon i una mica abans del km 116, És un pas estret entre pareds de roca, per on passa el riu, la carretera i la via del tren. A mitja pared hi trobem diverses coves, ara el lloc no és molt "màgic", però és on la llegenda situa la sortida de l'avenc.

La boca de l'nfern...

El forat té una profunditat total de 74 metres, amb dos pous verticals de 36 i 27 metres i una sala final d’uns 13 metres de longitud i una amplària mitjana de 3.50 metres.

Vist l'avenc, tornem al segon pal indicador, seguim baixant per la pista, als 400 metres arribem al refugi de Planelles, situat al peu d'una pista que ve del Santuari. Nosaltres però tornarem pel camí del Mal Pas, és un corriol estret que circula per una lleixa entre dues cingleres, està protegit per una barana de fusta. L'agafem al costat d'un plafó informatiu, girant cap al S.

El Mal Pas.

Un cop passat el Mal Pas sortim altre cop al Pla de Sant Pere, el travessem i per les escales tornem al patí del santuari i a l'aparcament.

No badeu, i poseu-vos sota sostre, que el Comte és a punt de sortir!

Per acabar de conèixer els indrets relacionats més estretament amb el mite del Comte, us queda anar a sant Joan de les Abadesses, on la llegenda situa els amors del noble, tant en vida com en esperit, amb Adelaida, Abadessa del monestir.



 PLÀNOL.

Cim del Taga.

RUTA.
La pujada al Taga no té cap misteri, situats al Coll de Jou el teniu just al N. Per tant només cal enfilar pendent amunt per terrenys de pastura fins al cim.
 

La carena que porta al cim.

Primer pujarem seguint el fil de la carena, pel costat d'una tanca amb filat pel bestiar. 

Primera part de l'ascensió.

Gairebé a mitja pujada podem descansar una mica al pla de les cabanes.

El Pla de les Cabanes al centre de l'imatge, al fons el cim de Sant Amand.

Finalment el camí es decanta cap a la dreta per suavitzar el pendent i cap als 2000 metres gira cap a l'esquerra per assolir el cim.

Poc abans de sortir al carener del cim.

Si teniu un bon dia, entendreu per què el Comte pujava a aquest cim per vigilar les seves terres.La vista és magnífica!

 

Ara toca baixar i ho farem desfent el camí de pujada. Si per mala sort us baixa la boira, penseu que la tanca de bestiar que hem trobat en pujar va fins al cim, per tant només hem de seguir-la avall i arribarem al Coll de Jou.

La calma després de la tempesta.

PLÀNOL.

ELS PERSONATGES. 

El Comte Arnau. 

Sembla que l'origen del Comte Arnau és una cançó de finals del segle XVI o principis del XVII, que es podia sentir per Gombrèn i Ripoll. No queda clar si el protagonista va ser un personatge històric o imaginari, el cert és que va estar molt arrelat en la cultura popular fins no fa massa temps. El guia que ens acompanyà a la visita del castell, ens va comentar que té un fill de 15 anys que es diu Arnau, i la gent gran de Gombrèn li va comentar que uns quants anys enrera ningú hagués gosat posar Arnau a un fill.

Qui va passar a paper escrit les peripècies del Comte va ser Manuel Milà i Fontanals el 1835, altres escriptors de la Renaixença també tractaren el tema. Us recomano que llegiu el poema de Joan Maragall.

Norbert Font i Sagué.

A finals del segle XIX un grup d'espeleòlegs francesos tenien intenció de baixar a l'avenc de Sant Ou, però els habitants de Gombrèn els foragitaren, temerosos que poguessin despertar algun mal esperit que s'hi podia amagar. Va ser mossèn Norbert Font i Sagué, geòleg, espeleòleg, naturalista i escriptor, qui organitzar la primera baixada a l'avenc. Va ser l'any 1902, el fet de ser mossèn potser li va facilitar les coses! El dia 6 d'agost, passada l'època de la sega, no fos cas que alguna pedregada infernal espatlles la collita! mossèn Norbert i quatre homes més, davant de 300 curiosos i temerosos veïns, varen baixar al forat, proveïts d'escales de corda i cascs de bombers. Al cap de set hores en sortiren, certificant que no hi havia cap pas subterrani, ni cap esser malèfic, passat dels ossos d'alguna cabra. Diuen que abans de baixar, va haver de signar un document, en el que hi constava que la rectoria es faria càrrec, de qualsevol malastrugança que se'n pogués derivar pel fer de baixar a l'avenc. 


Otger Cataló.   

Tot i que la fama d'aquestes contrades se l'emporta el Comte Arnau, hi ha un altre personatge que el llegendari situa concretament a Montgrony. És Otger Cataló.
Aquest personatge era un noble franc, originari de Gascunya, que lluitant contra els sarraïns, per evitar que travessessin els Pirineus, va caure greument ferit. Es refugià a les muntanyes de Montgrony. Menjant fruits silvestres i llet d'ovella s'anà refent, i sanà les ferides gràcies al seu gos, que cada dia les hi llepava. Quant es considera amb forces, feu sonar el seu corn, per anunciar que era el moment de tornar a lluitar, però ningú va acudir, veient això el seu gos partí a la recerca d'algun home per conduir-lo a la presència d'Otger, aquest li digué que fes saber als homes més poderosos, que havia arribat el moment de tornar a lluitar. Així s'aplegaren al Santuari els Nou Barons de la Fama, i davant la verge van prometre alliberar la terra de l'intrús. Cada noble va partir cap un lloc diferent i tots vàrem assolir victòries, però Otger va ser ferit de mort a la batalla per reconquerir Roses l'any 735.
En aquest cas sembla que la llegenda es fonamenta en un personatge històric, va ser escrita l'any 1438 per un cavaller anomenat Pere Tomic. 


Fonts. 
http://www.alt-ter.org/mataplana.htm
http://www.femturisme.cat/ca/ruta/la-llegenda-del-comte-arnau/
http://alauniversitat.blogspot.com.es/2010/06/el-comte-arnau-de-joan-maragall.html
http://ca.wikipedia.org/wiki/Comte_Arnau

http://blogs.sapiens.cat/croniquescontemporanies/page/14/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Huguet_de_Mataplana

http://sivensalripolles.blogspot.com.es/2013/07/sant-pere-de-montgrony.html 

http://www.minercat.com/include/font-i-sague.html

Catalunya Romànica, volum X Ripollès. Enciclopedia Ctalana.