diumenge, 8 de setembre del 2013

Serra del Turp, terra de Voltors.

Si, anem a terres de voltors. En aquestes muntanyes podem veure, si tenim sort, és clar!, els 4 voltors que hi ha a Europa, i jo us puc dir que és cert; en un mateix matí vàrem poder veure'ls tots. Ara bé, amb prismàtics, i el voltor negre i el trencalòs varen passar com si fessin tard a una reunió important! Aneu doncs carregats amb prismàtics, i pareu atenció a les bestioles que volen damunt els vostres caps.
Pujarem al cogulló del Turp, cim culminant de la Serra del Turp, de 1620, i que forma part de les serralades prepirinenques. Però us proposo un parell de propostes més, per si voleu allargar i passar un cap de setmana descobrint llocs singulars i molt interessants.

Comarca: Alt Urgell-Solsonès.
Accés:  Tenim diverses possibilitats, totes però impliquen fer carreteres estretes i farcides de revolts.
Distància: 6 quilometres
Desnivell:  300 metres.
Cartografia: Muntanya d'Alinya, Escala 1:25.000, Ed. Alpina
Època de l'any: Tot i que som al Prepirineu, es possible que al Juliol i Agost passem calor. També es possible que en un hivern fresquet hi trobem neu. La resta de l'any sense problemes. 
Recomanacions: Ruta fàcil, gairebé tota per pista forestal, a partir del Coll de la Coma, on acaba la pista el camí esdevé corriol i es va redreçant força fins al cim.

ACCÉS 
Una possibilitat es a través de la C-14, passat Coll de Nargó, venint des de Pons, i gairebé just al quilometro 159, a mà dreta hi ha un pont damunt el Segre on comença la carretera L-401 que seguirem durant 17 quilòmetres fins a arribar al nucli de Llinars, que forma part del municipi d'Odèn.
També hi podem accedir des de Solsona, per la carretera C-26, aproximadament al punt quilomètric 92 (a 12 de Solsona) i al terme de Castellar de la Ribera, trobem un trencall a la dreta amb una carretera que passa per un pont sobre la Ribera Salada i on trobarem un cartell que ens indica Cambrils, que es un altre nucli de població del municipi d'Odèn i veí de Llinars. És una carretera molt bonica, l'any 2009 hi va passar la 7ena etapa del Tour de França, podreu veure un monument que ho recorda. 


Un cop som a Linars seguim la pista asfaltada que passa per damunt del poble fins a Cal Jepet. Agafem una pista a la dreta que puja cap al Mas, primer passa pel costat d'una bassa i poc després entre les cases del Mas, arribem a una altra pista asfaltada, girem a l'esquerra i la seguim fins que s'acaba el tram asfaltat. Podem deixar el cotxe aquí o seguir una mica més fins al primer encreuament que queda en un petit coll anomenat Collada de Cal Fanguet, en aquest punt sí que deixarem el cotxe.




RUTA.
Comencem a caminar doncs en l'esmentat Coll, de les tres pistes que trobem, tirem per la que ens ve més de dret, que és la del mig, i que va pujant suaument. A uns 400 metres surt a la dreta, una mica esbiaixada, una pista amb una indicació a la Font del Tilló i que no hem d'agafar! Seguirem per la mateixa pista que anavem, aviat s'acaba la pujada, cap a la dreta podem veure el nostre objectiu, el cim del Cogulló del Turp.


La pista va per un terreny força pla durant una bona estona, per dins del bosc, finalment baixa una mica fins al Coll de la Travessa. A partir d'aquí comença una forta pujada pel vessant oriental del cim, per tal d'assolir el Coll de la Coma, on una mica més endavant acaba la pista.

Pujant al cim des del Coll de la Coma


En el coll hem de girar cap a l'esquerra, una mena de camí empedrat ens guia cap al corriol que ens portarà fins al cim. Anem pujant per bosc que cobreix l'aresta NE del cim, el camí cada cop és més costerut i cap al final és força dret i ens farà suar!, però es pot seguir bé, sortim al cim just per la seva cara nord,  gaudim d'unes magnífiques vistes.
 
Ja gairebé som al cim, a baix el Coll de la Coma.


Al cim, mirant cap al N.

Aprofiteu per observar si veieu algun voltor. Per tornar desfem camí fins al cotxe.


*************************************************
ALTRES PROPOSTES:

El Salí de Cambrils.
A uns tres quilòmetres de Linars, trobem el nucli de Cambrils, també del municipi d'Odèn, de fet es el més gran i on se situa l'Ajuntamnet. A poc més d'un quilometro passat el poble en direcció Sant Llorenç de Morunys, trobem a mà dreta un desviament cap al Salí, es tracta d'unes salines de muntanya, aquesta és la seva peculiaritat, ja que la resta de salines que podem trobar per casa nostra són en terrenys planers, ara tot just estant en procés de restauració. A pocs metres d'entrar en aquesta pista asfaltada trobem una cadena, deixem el cotxe i baixem a peu, són uns 400 metres, el primer que trobem és el futur aparcament per a vehicles, ara buit. Som a la part baixa de les salines, on hi ha les eres de les canaletes, on podem veure vàries eres escalonades i restaurades, on ja comença a formar-s'hi la sal altre cop

Eres de les canaletes, part superior.


Eres de les canaletes, part inferior.


Era restaurada i amb sal en procés de formació.
 
Vista aquesta part podem anar pujant seguint el curs del riu fred, d'aigua dolça, i aprofitat per donar força hidràulica als 5 molins que hi havia dins les salines, dos de sal, el primer i el darrer, un de fariner, un de pinso, i un pelador de cereals, el primer també era aprofitat per generar electricitat. Al costat del darrer molí hi havia una teuleria, on es fabricaven les rajoles per fer el terra de les eres.

Restes d'un molí

Tot pujant podrem veure les eres del salí, molt deteriorades, i la curiosa conducció de l'aigua salada, que es de fusta per evitar la corrosió, i que distribueix l'aigua per totes les eres.

Conducció d'aigua salada.

Finalment arribem a la part superior del Salí on hi ha la font, amb una concentració d'uns 300 grams de sal per litre d'aigua, gairebé tant com l'aigua del mar mort!, i evidentment molt més salada que la del mediterrani. Una mica més amunt veurem unes eres en el seu estat original. Temps enrere la font estava en aquesta alçada, però al baixar el nivell de les aigües freàtiques ara la trobem més avall. Per tornar al cotxe agafeu un camí de terra que hi ha just darrere les eres, us portarà a la primera corba de la pista asfaltada per on hem accedit al Salí.

Era amb el terra original.

Potser per nosaltres, acostumats a mesurar els temps en hores, dies o un petit grapat d'anys, ens costi entendre que el fet que ha donat lloc a unes salines de muntanya, sigui un dipòsit de sal generat per un mar, el mar de Thetis en diuen. Fa uns quants milions d'anys, abans de la formació del Pirineu, el nord de la península ibèrica estava ocupat per aquest mar, que va tenir diverses reculades i crescudes, fent que es poguessin acumular dipòsits de sal al seu fons, això acompanyat de les aportacions de graves, fangs, i altres materials per part dels rius que hi desembocaven, i de colossals moviments tectònics, va provocar que aquests dipòsits anessin quedant al subsòl i en el nostre cas en terrenys elevats. En produir-se corrents d'aigües subterrànies a través d'aquestes capes, la sal es dissol i salinitza l'aigua, que al sortir a l'exterior s'evapora i ens deixa la sal.
Aquest fet és el que els homes han aprofitat per construir les salines. La sal antigament ha estat un bé molt apreciat, diuen que els soldats romans cobraven el seu sou en sal i que d'aquí ve el nom de salari. Avui en dia sembla que la sal només serveix per pujar la tensió arterial!


Esquema de del salí de Cambrils.

Sembla que a l'edat mitjana ja s'utilitzava la sal del Salí, tot i que només per part dels veïns de Cambrils. El primer document data de l'any 1.780 i van funcionar fins al 1963. Des de cambrils la sal es repartia pels pobles veïns, entre l'Alt Urgell i el Solsonès, era una petita ruta de la sal.
 
El Salí en funcionament.


***************************************************



Sant Quintí i el Roc de l'Elefant.
Un quilometro més endavant del trencall del Salí, i passat el veïnat del Racó i la masia de Cal Sala, trobem a mà dreta una pista que baixa, està barrada al pas, per tant heu de buscar algun racó a la vora de la carretera per deixar el cotxe. Seguim la pista (hem de fer 1,5 quilometres) que va baixant suaument, al fons veiem el nostre objectiu, el Roc de l'Elefant, una gegantina roca que recorda la forma d'aquest animal, tot i que quant hi sigueu al davant més aviat pensareu que és un mamut!, l'ermita no la veiem per què és molt menuda i està mig amagada sota uns arbres. Tot baixant fixeu-vos en el saltant d'aigua que hi ha al costat del Mas de Can Sala.

El Roc de l'Elefant

El camí és molt clar, tot i trobar algun trencall no hi fem cas, passem una tanca de bestiar, que hem de pensar a tornar a tancar, i seguim la pista fins al peu del Roc. Ara veiem les veritables dimensions de l'Elefant, si voleu pujar-hi, ho podeu fer per la part de llevant, on hi hauria la cua! El camí que ens porta fins al seu llom, no és molt clar, però és molt curt i es pot improvisar una mica.

Damunt el Roc de l'Elefant.

L'ermita de sant Quintí és romànica i molt petita, pot-ser la més petita de Catalunya que resta dempeus, està tancada i només en podem veure la part exterior. A uns 100 metres a llevant de l'ermita, trobem la font de Sant Quintí, una surgència molt cabalosa, si més no el dia que hi vàrem ser nosaltres era cert.  És curiós veure sortir tanta aigua del no res!
 
La font de Sant Quintí.

Abans de tornar al cotxe us vull presentar un amic que vàrem trobar a prop de la surgència, es tracta d'un jove escurçó ibèric (Vipera latastei), encara no devia tenir un any. Com que a darrera hora de la tarda feia fresqueta estava molt tranquil i es va deixar fotografiar bé, quant fa calor estant molt més actius i s'ha d'anar en comte quant en veiem algun. No ens han de fer por, però si respecte. Els escurçons no es lleven al matí pensant quants excursionistes mossegaran!, en general procuren evitar els encontres amb humans, i les poques picadures que es produeixen són fruit de malaurats accidents, provocats sovint per trepitjades, o per posar la mà sota una roca.

Escurçó ibèric.

Fixeu-vos en els trets característics dels escurçons, són curts i rabassuts, el cap es triangular, la cua curta i prima, i el dibuix en ziga-zaga del dors, que pot variar molt de color i ser molt més clar que el d'aquest exemplar, la pupil·la és vertical i l'iris de color daurat.
L'escurçó ibèric, es troba per tot el territori català, excepte el Pirineu, on trobem l'escurçó pirinenc, aquest darrer però també es troba en altres massissos del terç nord de Catalunya, i al mateix Montseny.


Fixeu-vos en la pupil·la vertical, l'iris daurat, i la petita banya del morro, peculiar d'aquesta espècie.

Com hem comentat la picadura és poc habitual, però sí que és greu, tot i que rarament implica la mort, és més perillosa en nens que en adults. Inoculen el verí a traves dels ullals del maxil·lar superior que són mòbils, (els mouen cap endavant per mossegar) també estan foradats per dins per tal de fer-hi passar el verí, i els renoven periòdicament.
El verí de l'escurçó ibèric és més potent que el de l'escurçó pirinenc, tot i que sembla que n'inocula menys quantitat. Esperem no comprovar-ho mai.




PLÀNOLS. 

Ruta al Cogulló del Turp.


El Salí de Cambril - Sant quintí i el Roc de l'Elefant.


ELS VOLTORS. 
Abans d'arribar al nucli de llinars, hem passat pel poble d'Alinyà, a la comarca de l'Alt Urgell, en aquest municipi hi ha la finca de la Muntanya d'Alinyà, que l'antiga Caixa de Catalunya va adquirir dins el seu projecte "territori i paisatge", ara aquest espai està gestionat per la Fundació Catalunya-la Pedrera. Es tracta d'una gran finca forestal de 5000 ha entre els 500 i 2300 metres d'altitud, on desenvolupen projectes de protecció i recuperació de fauna silvestre, bàsicament voltors, i també per recuperar l' habitat del gall fer. A la rectoria del poble hi podeu trobar un centre d'informació amb una agrobotiga i una exposició sobre els voltors, amb unes maquetes perquè us feu la idea de les seves dimensions. Com ja us he comentat al principi per aquestes terres es podem observar les quatre espècies de voltors que hi ha al continent, tot i que no sempre és fàcil!


 
Voltor comú. (Gyps fulvus), de 95 a 105 cm de llargada, envergadura 255 a 280 cm.
 

El seu nom ho diu tot, és molt corrent veure'l volar en grup, fent cercles a les hores centrals del dia, aprofitant les corrents tèrmiques per ascendir, té molt bona vista, fet que li serveix per cerca l'aliment desde l'aire, que com ja sabeu és carronya, o sigui bestiar mort. Els voltors són l'equip de neteja de la natura, observeu el coll del voltor comú, despullat de ploma, ja que ell és l'encarregat de menjar les vísceres dels animals i ha de posar el cap molt endins de les bèsties mortes per poder accedir a l'aliment.
Viu en grans colònies, a les cingleres de les muntanyes.





Voltor negre (Aegypius monachus), de 100 a 110 cm de llargada, envergadura 250-295 cm.
 

És el voltor més gran de tots, el seu nom també el defineix, color fosc entre marronós i negre. El tret més curiós d'aquesta espècie, tot i les seves mides, és que fa els nius damunt dels arbres, principalment alzina, alzina surera i pi, que troba sobre turons i carenes, viu en colònies petites. A Catalunya no hi ha estat mai present i ara s'està desenvolupant un projecte d'introducció que comença a tenir els seus fruits en forma de parelles amb cries que ja han nascut a casa nostra. Com a curiositat cal dir que gairebé tota la població europea es troba a la península ibèrica.


Aufrany (Neophron percnopterus) llatgada 60 a 70 cm, envergadura 158 a 163 cm.

El més petit de tots, no resideix a Catalunya, es migrador arriba entre abril i maig i s'en va generalment el setembre. Segurament per la seva mida es el darrer a fer els àpats, a ell li toca escurar ossos i pell, també menja insectes, petits animals i ous, que trenca  aixecant-los amb el bec i llençant-los contra les roques.  





Trencalòs (Gypaetus barbatus) llargada 100 a 115 cm, envergadura 245 a 272 cm.
 

El segon més gran, amb un vol molt elegant, sembla una punta de fletxa. És molt diferent dels altres, també s'alimenta de carronya, però s'ha especialitzat en el moll de l'os, per això aixeca grans ossos i els deixa caure sobre superfícies rocoses per què es trenquin. Les plomes del pit i el ventre realment són blanques, però pren banys en aigües ferruginoses per tal de tenyir-les de taronja, sense que estigui molt clar el perquè, pot-ser ningú li ha preguntat!

Ja m'agradaria, però aquestes 4 fotos de voltors no les he fet jo, són de la pàgina:
 "http://www.focusonmedwild.com/" , que entra altres coses gestiona el lloguer d'un "Hide" per a fer fotos als voltors a la muntanya d'Alinyà.


Fonts: 
Restauració del Salí.pdf
http://www.sedpgym.es/descargas/libros_actas/SORT_2001/13.SORT_2001.pdf 
http://oden.ddl.net/elsali.asp
http://www.fundaciocatalunya-lapedrera.com/ca/content/espai-natura-muntanya-d'alinyà
http://www.focusonmedwild.com/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_Sant_Quintí_de_Cambrils
Escurçó.pdf